//
estás leyendo...
Economía Mundial

Hyman Minsky, l’economista del moment (i II)Hyman Minsky, l’economista del moment (i II)

Marcel Coderch i Collell

Trenta anys enrere, Hyman Minsky escrivia:

“A la teoria keynesiana estàndard li falta la consideració explícita del sistema financer capitalista en un context cíclic i especulatiu […] les finances marquen el ritme de l’economia. Quan la recuperació s’acosta a la plena ocupació […] els profetes proclamen que els cicles econòmics han estat vençuts i que el deute pot seguir augmentant sense problemes […] Però la veritat és que ni els ‘booms’, ni la deflació dels deutes […] i certament tampoc les recuperacions poden durar per sempre. Cada etapa del cicle alimenta les forces que porten a la seva destrucció”.

Va ser precisament a l’època en què la professió econòmica abandonava les tesis keynesianes que havien guiat la política econòmica en les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, quan Minsky va escriure la seva reinterpretació de la Teoria General de l’Ocupació, l’Interès i el Diner, obra cabdal de Keynes. El punt de vista que informa tot el treball de Minsky és que el capitalisme és un sistema defectuós que no pot funcionar sense que periòdicament hagi de ser rescatat de la seva fallida per l’erari públic, i era, per tant, del tot contrari a la idea bàsica que substituiria al keynesianisme en el món de les idees econòmiques: la infal·libilitat dels mercats i la no intervenció estatal a l’economia.

L’any 1976, Milton Friedman, defensor a mort d’aquesta infal·libilitat, va rebre el premi Nobel i tres anys després Paul Volker dirigia la política monetària de la Reserva Federal dels EUA fixant objectius de massa monetària d’acord amb les teories de Friedman. Del monetarisme es va passar a la teoria de les expectatives racionals i d’aquí a una nova teoria del cicles econòmics compatible amb les idees neoclàssiques. Tot plegat, “demostracions” cada cop més matemàtiques i sofisticades –alhora que allunyades de la realitat– de la suposada eficiència dels mercats, i de la conveniència de mantenir l’Estat lluny de l’activisme econòmic del passat. Minsky, ben al contrari, va seguir defensant la creença de Keynes en la necessitat d’una política econòmica amb intervenció dels poders públics, i resistint-se, com ho havia fet Keynes, a reduir les seves tesis a una formulació matemàtica.

Per Minsky, el reduccionisme keynesianista, tal i com es va aplicar en la postguerra, no respon al nucli central del pensament de Keynes, i per això va dedicar la seva vida a reinterpretar, complementar i ampliar el llegat de la Teoria General de Keynes. La Hipòtesi d’Inestabilitat Financera del capitalisme de la que parlàvem en el post anterior, és el nucli de la seva reinterpretació de Keynes.

Irònicament, l’èxit transitori de les polítiques monetàries dels anys 70, que van aconseguir reduir la inflació i l’amplitud dels cicles econòmics, va fer que les teories de Minsky fossin més rellevants que mai. Eliminades les acusades oscil·lacions de preus i salaris, la dinàmica dels cicles en el mercat de béns de capital i d’actius financers es va fer cada cop més evident i virulenta. La crisi bancària de principis dels 80, el crack de la borsa de 1987, la crisi de les Savings&Loans de principis dels 90, la fallida del Long-Term Capital Management, la bombolla tecnològica del 2000 i l’actual crisi dels mercats immobiliaris i financers, no són més que confirmacions, cada cop més clares i més perverses, de les teories de Minsky.

Per això, no és d’estranyar que el prologuista de la reedició del llibre de Minsky sigui Henry Kaufman, ex-economista del Banc de la Reserva Federal de Nova York, ex-director general de Salomon Brothers i ex-president del Comitè de Riscs de Lehman Brothers. Ni tampoc que el Wall Street Journal, el Financial Times i el professor Emilio Ontiveros, entre molts d’altres, comencin ara a fer cas a Minsky.

Com diu el també premi Nobel, Joseph E. Stiglitz, Keynes retorna triomfant. Ara falta saber si aquest retorn és només per tornar a repetir els mateixos errors dels autoanomenats keynesians als anys 70 –que tan va criticar Minsky– o si, al contrari, aquesta vegada li faran cas quan, per exemple, deia:

“Mentre que el mecanisme del mercat és prou bo a l’hora de prendre decisions socials sobre qüestions poc importants, com ara de quin color hem de fabricar les camises, o la longitud de les faldilles, o els sabors dels gelats, no podem ni hem de dependre del mercat per coses realment importants, com són el manteniment de l’estabilitat econòmica, la distribució de la riquesa, l’acumulació de capital a l’economia, o l’educació i la formació dels nostres joves.”

Suposo que els qui ara tant lloen a Minsky deuen estar-hi d’acord.

Anuncios

Comentarios

Aún no hay comentarios.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Categorías

A %d blogueros les gusta esto: