//
estás leyendo...
Xavier Sala i Martin

El Nobel d’Economia i el Nou Liberalisme

Xavier Sala-i-Martin

Ara que arribem a l’any 2000, multitud de diaris, programes de televisió i ràdio i publicacions de tota mena fan les llistes de les persones més influents del segle i del mil leni. Un dels fets que més sorprenen d’aquestes llistes de nominacions és que qui les dominen són científics, pensadors i inventors (malgrat que mentre van ser vius no van ser reconeguts gairebé mai ): personatges com Johan Gutenberg, Isaac Newton, Charles Darwin, Karl Marx, Albert Einstein, Nicolaus Copernicus, Galileo Galilei, Sigmund Freud, Luois Pasteur, Thomas Edison, Adam Smith, René Descartes, Alexander Flemming, Gregor Mendel, Marie Curie, Immanuel Kant, o Neils Bohr apareixen a totes les llistes de personatges més influents del mil leni. És cert que polítics com Mahatma Ghandi, Vladimir Lenin, Adolf Hitler (la influència pot ser bona o dolenta!) o George Washington també entren a les llistes, però en comparació a la quantitat de tinta que fan córrer diàriament els polítics, la importància que acaben tenint al llarg dels segles queda petita quan la comparem amb la influència dels pares de les idees.

Tot això ho dic perquè entre les eleccions al Parlament de Catalunya i el trencament de la treva d’ETA, ha quedat amagada la concessió dels premis Nobel del 1999 que es van entregar a Estocolm la setmana passada. Un cop més, el curt termini polític ha eclipsat els homes de ciència. A la llarga, però, la història posa cadascú al seu lloc. I el lloc de Robert Mundell, el premi Nobel d’Economia d’aquest any, és entre els grans pensadors econòmics del segle XX. No cal dir que aquest any he celebrat particularment la concessió del Nobel, no només perquè Mundell és un company professor de la Universitat de Columbia i perquè es tracta d’una bellíssima persona que es fa estimar per tots els qui l’envoltem, sinó perquè és un personatge de de pensament independent, una mica excèntric, molt creatiu, que no es casa amb ningú (intel lectualment parlant, és clar. Sentimentalment, s’ha casat unes quantes vegades. Com anèctota, us diré que va demanar la baixa per paternitat als 65 anys per a tenir cura del seu fill, que farà dos anys el dia que el seu pare rebi el premi de mans del rei de Suècia) i amb una cultura i un amor per l’art que el fan anar a Itàlia (on és propietari d’un “castello” a la Toscana) tan sovint com pot.

El premi li van donar per dos articles que va escriure als anys seixanta i que van revolucionar la teoria macroeconòmica internacional. Un d’ells va servir com a base intel lectual per a la creació de l’euro. Es podria dir que Mundell va crear la teoria keynesiana en versió internacional en incorporar els moviments de capitals i els tipus de canvi a una anàlisi que, fins aleshores, ignorava aquests importants aspectes de l’economia internacional. D’això ja n’han parlat (tot i que no massa) els diaris.

El que s’ha comentat poc és que en Mundell fa temps que s’ha desdit de les teories que ell mateix va crear. I la raó que addueix és que el keynesianisme que va sorgir als anys 30 ha portat els economistes a “aprendre una lliçó equivocada de la història del Segle XX”. M’explico. Els keynesians diuen que la gran depressió dels anys 30 va ser una crisi generada per la fallida del capitalisme liberal del moment i, en conseqüència, era necessària la intervenció del govern per a limitar els “excessos” del lliure mercat. D’aleshores ençà, el keynesianisme ha aconseguit que el govern es fiqui a totes les àrees de l’economia i a controlar una part cada vegada més gran de la producció dels països occidentals. Mundell creu que aquesta intrusió del govern tot limitant la llibertat de les persones constitueix una aberració. I ho és per dues raons. En primer lloc, perquè la gran depressió no va ser un fracàs del mercat sinó el fracàs d’uns governs que van adoptar un mal sistema monetari (el patró or) en un mal moment (després de la primera guerra mundial). De fet, aquesta va ser la tesi defensada a la conferència que va pronunciar la setmana passada a Suècia en acceptar el premi Nobel. I en segon lloc, perquè l’acció del govern, malgrat ser molt ben intencionada, sovint no fa més que empitjorar les coses (ja que afecten adversament els incentius dels ciutadans a treballar, invertir i educar-se). Curiosament (i dic curiosament perquè aquest és un tema important per als catalans en la nostra relació fiscal amb Espanya), un dels exemples que Mundell sempre posa és el de les transferències interterritorials. Ell, com a canadenc, està acostumat a què els territoris rics del seu país subvencionin els més pobres sota la justificació de la solidaritat. I s’hi oposa amb rotunditat, no perquè no siguin ben intencionades, sinó perquè condemnen a les regions pobres a la pobresa permanent: quan una regió s’acostuma a rebre subsidis, deixa de fer les inversions necessàries que li permetrien de progressar. “Quan els subsidis s’acaben, la regió torna al nivell de riquesa que tenia abans de començar sense mostrar gens ni mica de progrés. I això es pot veure a Canadà, a Itàlia, als Estats Units i a totes les regions que reben transferències de manera sistemàtica”, comenta sovint Mundell.

Quan Mundell va començar a fer aquestes afirmacions fa 25 anys, tothom el prenia per boig. En aquest sentit, s’assembla bastant a molts dels científics més importants del mil leni, que també van ser maltractats pels seus contemporanis. Poc a poc, però, el pensament liberal que ja era dominat al segle XIX s’està tornant a imposar. Fins i tot els socialistes (que, sens dubte, són els grans derrotats en la batalla intel lectual del segle XX, malgrat que aquesta derrota, tampoc no la reconeguin), diuen ara que són liberals (sóc socialista, “a fuer de liberal”, diu sovint Pasqual Maragall, fent seva una frase d’Indalecio Prieto) i proposen “terceres vies” per tal de poder incloure idees liberals en els seus programes, cada cop menys socialistes.

Com va dir el mateix Keynes, el que ara es considera de “sentit comú” no fa gaire eren les idees boges d’algun economista desconegut. I el reneixament del liberalisme com a manera d’entendre el món en què vivim es deu, en gran mesura, a Robert Mundell, el darrer premi Nobel d’Economia del mil leni que s’acaba.

Anuncios

Comentarios

Aún no hay comentarios.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Categorías

A %d blogueros les gusta esto: